La Confederació Nacional del Treball, CNT, es va fundar a Barcelona el 1910. Aquest sindicat recull les anteriors tradicions associacionistes dels treballadors de l’estat espanyol creades a partir dels nuclis apolítics i antiautoritaris de la 1a Internacional (últim terç del segle XIX).
El 1917 va convocar, al costat de la U.G.T., una vaga general en contra de la situació general del país. L’enfortiment significatiu del sindicat es va produir a partir de 1918, moment en què la crisi de la indústria catalana va impulsar a milers d’obrers a afiliar-se a l’organització. El mateix any es va produir la vaga de “La Canadenca” (l’actual companyia de la llum) on la CNT va aconseguir la implantació de la jornada de 8 hores. Per tal de contrarestar la força adquirida per la massa obrera organitzada, va sorgir el pistolerisme, finançat pels patrons, que va sembrar la violència ciutadana i va aconseguir desestabilitzar el sindicat. El 1923, després de la implantació de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, la CNT va entrar a la clandestinitat. La seva activitat en aquest període va estar marcada per la participació en diverses confabulacions dirigides a acabar amb el règim.
Amb l’arribada de la II República (1931), el nombre d’afiliats a la CNT es va incrementar espectacularment, arribant a comptabilitzar fins a 1.200.000 treballadors i treballadores organitzades en els sindicats confederals. Durant aquest període, a part de les lluites per aconseguir les millores laborals més immediates, la CNT va participar, quan no va propiciar directament, diversos moviments revolucionaris. A Andalusia es va dur a terme la revolució social immediata, la repressió va ser tan forta (Casas Viejas) que la CNT va preconitzar l’abstenció en les eleccions de 1933. A Astúries, els cenetistes van signar el pacte
d’Aliança Obrera amb la UGT i van protagonitzar la Revolució d’Octubre (1934). Com a conseqüència de les dures represàlies que el govern de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) va posar en pràctica contra els obrers revoltats, es va formar la coalició del Front Popular, i la CNT no va aconsellar, en aquesta ocasió, l’abstenció dels seus afiliats i afiliades, i va afavorir així el triomf electoral de l’esquerra.
d’Aliança Obrera amb la UGT i van protagonitzar la Revolució d’Octubre (1934). Com a conseqüència de les dures represàlies que el govern de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) va posar en pràctica contra els obrers revoltats, es va formar la coalició del Front Popular, i la CNT no va aconsellar, en aquesta ocasió, l’abstenció dels seus afiliats i afiliades, i va afavorir així el triomf electoral de l’esquerra.
Al començar la Guerra Civil el 1936, la CNT, en contra de les seves idees apolítiques i antiestatistes que sempre havia mantingut, va participar en el govern republicà espanyol i en el de la Generalitat (òrgan de govern autònom de Catalunya). Els milicians i milicianes cenetistes van aconseguir fer front als revoltats a Catalunya i Aragó. A les zones que van estar sota el seu control, van posar en marxa la revolució social i van dur a terme les col·lectivitzacions a la indústria i al camp.
La derrota republicana en el conflicte bèlic va significar la mort o l’exili per a la majoria de la militància, encara que la CNT va continuar participant en la lluita contra el general i dictador Francisco Franco, des del moviment obrer i des de la guerrilla.
Després de la mort de Franco (1975), en els anys de transició, va ressorgir la CNT com a central sindical. Legalitzada, amb la resta dels sindicats, el 1977, va postular el comunisme llibertari i l’anarcosindicalisme, manifestant la seva clara oposició a la dictadura franquista però sense situar-se de forma nítida al costat de les organitzacions defensores de l’ordre burgès establert.
En l’actualitat, tot i no tenir la força que va tenir en altres temps, la CNT manté la seva presència en diversos sectors i en conflictes que enfronten als treballadores i treballadors amb la patronal.
PER SABER-NE MÉS:
