Nou número de Solidaridad Obrera [361]. Ja disponible al sindicat

Editorial: NOU CURS. VELLS CANVIS.

Comença el nou curs amb una situació econòmica i política que
s’eternitza fins a l’inimaginable. Reducció en els pressupostos de la
Generalitat de 2.000 millons d’euros menys, en el que es una nova ronda
de retallades que de forma més que sobrada superen amb escreix allò que
el president de la Generalitat, anomenava el moll de l’ós de l’estat del
benestar. Paral·lelament, a les Espanyes el grup popular impedeix la
compareixença del president del govern espanyol per l’etern cas
Bárcenas. Incompetències d’una casta política i econòmica que segueix
fil per randa uns interessos totalment externs i contraris a les
voluntats d’aquest poble.
S’argumenta que la sortida de la crisi econòmica, la qual ja dura més
de cinc anys està a la cantonada. L’increment de les exportacions, la
baixada de la taxa de cobertura, la reducció de l’apalancament del
sector privat o fins i tot la disminució de la prima de risc del deute
sobirà, si bé són magnituds macroeconòmiques que poden beneficiar a
l’activitat econòmica, no sembla que repercuteixin molt possitivament en
les condicions ni en els interessos de la nostra classe. La taxa d’atur
segueix a uns nivells espectaculars, a la vegada que les condicions
d’explotació en els centres de treball no sembla que hagi de disminuir.
Més aviat tot el contrari.

De nou, el president de la CEOE, la patronal espanyola Joan Rosell,
ha demanat noves mesures dirigides ha empitjorar les condicions de
treball dels treballadors amb contracte indefinit. Noves mesures que
suposadament disminuiran la taxa d’atur. Només falta recordar (com ja
van dir fa uns mesos algun dirigent de la CEOE), la necessitat
d’eliminar el Salari Mínim Interprofesional (SMI). El dogma liberal en
la seva màxima expressió: reducció de costos laborals (salaris directes i
diferits, indemnitzacions o complements salarials), increment de la
flexibilitat interna en les empreses o reducció dels salaris indirectes,
mitjançant la privatització de ja de per sí raquític estat del
benestar. Ens volen fer creure, que empitjorant les condicions es
contractarà més per part dels empresaris. Si bé això pot ser relatiament
cert en les partides pressupostàries d’algunes Administracions
Públiques, o en el cas d’algun treballador autònom o microempresa a
l’hora de contractar algun treballador en algun moment determinat, la
realitar acostuma a ser ben bé una altra. L’empresa, si no necessita el
treballador, no el contractarà. Si el pot substituir o bé via millores
tecnològiques (com es va fer amb la robòtica als anys 80 en el sector
industrial o ara en els treballs administratius gràcies a certes
aplicacions informàtiques) o bé millores organitzatives no dubtem que
l’empresa ho farà. Si fruit d’una reforma laboral que permet abaratir
sous o cambiar condicions de treball en benefici de l’empresa, no dubtem
que l’empresa ho farà, i aquí és on està la major de les trampes, sense
l’obligació d’haver de contractar nous treballadors, provocant
simplement un estalvi en l’empresa. En definitiva, el que es realitza és
un supossat incentiu a la contractació, fruit de teories liberals de
curta volada en el mercat de treball, que plantegen en conclussió que
l’empresa contractarà nous treballadors al reduir els seus costos
unitaris.

Per altra banda, al reduir sous i no disminuir la taxa d’atur, el
consum intern disminueix dràsticament. D’aquesta manera i de forma
indirecta, una reducció continuada en la capacitat adquisitiva de la
classe treballadora perjudica als comptes de resultats de una part gens
despreciable del teixit productiu. Amb aquestes condicions,
l’empitjorament constant de les nostres condicions de vida acaba
afectant als seus propis interessos.

Més enllà del propi debat econòmic, la nostra organització seguirà
actuant amb contundència durant els propers mesos per mantenir ben alts
els objectius i interessos d’una classe que està sent derrotada a marxes
forçades. El manteniment de drets i lluita en els llocs de treball
seguirà sent una constant per part de tots els sindicats catalans de la
CNT.

La crisi econòmica potser passi. El que hem de estar segurs és que
l’enemic l’ha aprofitat per debilitar-nos encara més com a classe. Res
tornarà a ser com abans, si és que el que hi havia era bó. Només
lluitant i marcant-se com a organització on sigui possible véncer podrem
ser el que abans fórem.