Article de la CNT de la Vall d’Albadia (País Valencià)

Molta gent s’està tirant les mans al cap pel que suposa la nova Reforma
de les Pensions. Som molts els que veiem allunyar-se l’hora de la
jubilació, i som molts també els que ni tan sols la veiem com una
possibilitat remota. També sabem que les quanties que rebem van a
reduir-se i que es va a beneficiar el negoci privat de les pensions. En
realitat és alguna cosa que es podia intuir, ja que no és la primera, ni
segurament serà l’última Reforma de les Pensions.

Les modificacions de 1985, 1997, 2002, 2006 i 2011 han portat una
línia clara: retardar l’edat de jubilació, fomentar que la gent seguisca
treballant després de la mateixa i recolzar el negoci redó de les
Pensions, a través de desgravaments fiscals. Encara que en aquests anys
s’han creat pensions de misèria, molt similars a la caritat cristiana,
però a través de la contribució obligatòria mitjançant impostos, en
general la situació ha anat a pitjor. La clau del “perquè?” aquestes
retallades en les condicions socials és la nul·la força de la classe
treballadora, totalment desmobilitzada, per a enfrontar-los.

El Sistema Públic de Pensions no és un invent de fa dos dies. Si, a
Europa s’implanta el sistema de Seguretat Social “Bismarckiano” a mitjan
segle XIX, a Espanya no és fins a l’any 1908 quan es crea l’Institut
Nacional de Previsió, que pretenia dissenyar un model de pensió de
vellesa, en un règim d’afiliació lliure, subvencionat per l’Estat i
dependent del mateix. Des d’aqueix moment, el model va ser evolucionant i
ampliant serveis, a costa d’ampliar les aportacions patronals i dels
obrers, al principi lliurement, però més tard de manera obligatòria. La
classe treballadora en general va desconfiar d’aquesta mesura.
Ara bé, no podem deixar de costat el context en el qual es donaven aquestes suposades millores a la classe
treballadora, que era precisament un moment d’alta conflictivitat
social, i sobretot de gran organització obrera, que encara que
insuficients, mantenia sistemes de solidaritat per a mantenir als
treballadors en casos de vellesa, accidents o altres esdeveniments
inesperats. En realitat, l’Estat estava llevant el control de la
solidaritat als obrers i li estava oferint engrunes que aplacaren la
seua ràbia. Cal destacar que finalment, l’obrer perdia la capacitat de
decisió sobre la seua pensió, a canvi de finançar ell mateix la seua
pròpia paga de vellesa: Patró i Estat obtenien els diners de les quotes
que ingressaven a costa de l’esforç dels treballadors i treballadores.
En el context actual el pensament en rusc ens porta a la crítica
simplista de les retallades en les pensions “públiques”, des del punt de
vista de la defensa de les mateixes, enfront de les privades. El debat
no està sent ben enfocat, ja que no es tracta d’una dicotomia entre
pensions públiques o privades, sinó entre que el control sobre la nostra
vellesa ho tinga l’Estat o les empreses privades. Aquest marc de
protestes ho estan posant els grups polítics d’esquerres, defensors del
paper Estatal com a manera de conservar els seus privilegis, enfront de
la burgesia de tota la vida, partidària que qui té les riqueses es quede
amb elles. És evident que l’Estat té eines suficients perquè la caixa
comuna de les pensions no es trenque. És evident també que l’única
manera que l’Estat es pose a arreglar el tema de les pensions, és que hi
haja una resposta social que li done la suficient por com per a
donar-nos almoines oficials. Però des de la CNT entenem que és més
important anar a l’arrel del problema per a poder arribar a una solució.
En primer lloc, cal ser conscients, com hem comentat, que el Sistema
de Pensions es sustenta a través de l’esforç diari de la classe obrera.
La dotació econòmica de la caixa comuna part: de les cotitzacions
empresarials, cada vegada més baixes i que ixen directament de
l’explotació dels treballadors; dels impostos, cada vegada més injusts,
que ens roba cada dia l’Estat; a més, els treballadors posem també una
part del nostre salari, per si no fos poc. És a dir, les coses estan com
els inicis del segle XX, ja que som els treballadors i treballadores
els únics que paguem, ja que les altres dues entitats col·laboradores,
empresaris i Estat, no són més que uns paràsits que s’aprofiten de
l’esforç d’uns altres.
En segon lloc, vist que el problema és l’explotació de la classe
obrera per els qui ostenten el Poder, cal comprendre que l’única lluita
que ens portarà a canviar les coses, serà la que estiga lliure
d’ingerències dels polítics, que només cerquen encimbellar-se al Poder.
Per tant, no hem de fer seguidisme de les consignes de Partits i
Sindicats Oficials, no hem de deixar-nos portar com a ovelles a
l’escorxador electoral, sinó que hem de generar plantejaments propis,
que isquen del marc de protestes establides, que només ens porta a
l’atzucac de canviar-ho tot per a què res canvie. En aquesta línia, des
de la CNT sempre ens hem oposat a la intervenció de l’Estat en la
solució dels problemes de la classe treballadora, perquè precisament és
un dels causants dels nostres mals. Ens oposem també per coherència a la
intervenció de l’Estat en les cures de la nostra vellesa. Deguem per
tant, començar a construir eines que ens permeten tenir una vellesa
segura, que depenguen només de nosaltres mateixes. El pacte de suport
mutu i solidaritat que ens uneix a les persones que formem la CNT, ha de
ser la base per a un futur de pensions de control obrer. A més, hem de
lluitar per destruir per complet el sistema establert, per a canviar-ho
per un altre que ens valga, basat en la solidaritat, el suport mutu i la
lliure federació de comunitats lliures, que ens permeta passar la
tercera edat amb tranquil·litat i bona salut.
Aquesta és l’única proposta coherent que podem donar des de la CNT:
que l’Estat i la Patronal es dissolguen i lliuren les armes. Si volen
reformar el Sistema de pensions al nostre favor, que ho facen com
vulguen. Només podem apuntar que no estaria malament retrocedir uns anys
i baixar l’edat de jubilació, augmentar les cotitzacions
empresarials…Ara bé, només ho faran si es senten amenaçats, i li’l
lliuraran en safata a qui vulga asseure’s al seu costat en el banquet
del Pacte de Toledo, una taula en la qual nosaltres no estarem.
Només queda posar-se a treballar, a la defensiva, contra les
retallades en les condicions laborals i de vida, i a l’ofensiva,
estenent en la consciència social que un altre món és possible. Només
queda, per tant, organitzar-se i lluitar.
Categories: General