Creix el model d’escoles lliures a Catalunya

Al pati d’entrada de l’escoleta La Xauxa Xica, la Núria i en Luis,
educadora ella i pare i musicoterapeuta ell, canten cançons envoltats
de canalla. A l’interior, un nen llegeix tot sol un conte, mentres
un altre, en un racó, experimenta amb unes figures geomètriques el
que ell encara no coneix però que s’anomenen matemàtiques. A l’altra
banda de La Xauxa, al pati d’esbarjo, dues nenes es gronxen
despreocupades i sense la supervisió de cap adult. El que en qualsevol
escola o llar d’infants semblaria un desgavell, és l’escenari
habitual d’una escola lliure -o no directiva, segons la terminologia-,
com ho és aquesta escoleta de la ciutat metropolitana de Molins de Rei.

“Normalment proposo una activitat, després d’observar quines són les
inquietuds dels infants, i qui vol hi participa i, si n’hi ha un que
està de mal humor i prefereix estar sol, doncs cap problema”, explica
la Nuria, l’educadora de La Xauxa. Aquesta escoleta,
ubicada en una nau industrial de Molins -compartida amb entitats
juvenils-, és una de les 50 que integren la Xarxa d’Escoles Lliures de
Catalunya (XELL), una plataforma que agrupa projectes educatius que
comparteixin la pedagogia no directiva.
És a dir, que l’educador no dóna ordres, sinó que són els infants els
que, a través de les seves necessitats -subjectes al seu procés
evolutiu- i a través de l’experimentació, aprenen. I el mestre adopta
el paper d’observador i acompanyant, “molt més importants del que
sembla”, destaca la Núria.

En els últims anys, han
proliferat a Catalunya els projectes alternatius al sistema educatiu
ordinari, associacions de pares i mares que s’autoorganitzen, amb
l’ajuda d’educadors i pedagogs, per crear espais educatius lliures. En
només dos anys, des de la XELL han rebut gairebé un centenar de
propostes per part de famílies que volien tirar endavant un projecte
d’escola lliure. ¿Potser com a reacció a les retallades en les escoles
públiques? “No ho crec, però segurament la crisi sí que hi ha tingut a
veure la crisi, no econòmica sinó de valors, que estem vivint, i que
ens porta a replantejar-nos coses com l’educació que volem que
tinguin els nostres fills, diferent a la que vam rebre nosaltres”,
expressa Anna Sebastian, membre de la XELL.

Tanmateix, del centenar de projectes que li consten a la XELL, alguns
no s’acaben duent a terme, i d’altres són purament circumstancials,
lligats al creixement d’un grup d’infants els pares dels quals opten
per aquest tipus de pedagogia. És el cas de La Xauxa. “Vam engegar-ho
unes famílies que ja ens coneixiem d’un grup de criança”, explica la
Marta, una de les mares que va fundar l’escoleta, ara fa dos anys.
La majoria de famílies que opten per aquesta educació és perquè ja a
casa utilitzen mètodes no directius per pujar els seus fills. Ara, a
La Xauxa són una dotzena de famílies amb la seva corresponent
canalla.

“No volíem una escola on
seguessin tots en silenci a la taula, on se’ls mutilés la creativitat
en detriment de la memorització”, explica la Marta. Aquesta mare
creu que, com els adults, “els infants aprenen més quan ho fan per
voluntat pròpia, moguts per les seves inquietuds i necessitats”.
Mentre la seva filla es gronxa al pati, fixa la mirada en una escala
de mà que li serveix d’exemple. “Si un nen vol pujar aquesta escala, i
no pot, tranquilament baixarà i ho tornarà a intentar un altre dia,
fins que se senti còmode; si el forcem a pujar, acabarà tenint por, o
caient, i al final tardarà el doble a pujar l’escala del que hagués
tardat sol. ¿Què importa quan aprengui a pujar?”. Això, aplicat a les
matemàtiques o a la lectura, segons la Marta, és una de les
essències de l’educació lliure.

En l’educació lliure, cada escola és un món i enriqueix el seu projecte
de manera diversa, però si hi ha algun patró que es repeteixi en la
majoria de casos és el paper de l’educador -o mestre- i el de les
famílies. En el cas de l’educador, adopta un rol “d’observador”, explica
Sebastián, de la XELL. “És fonamental que identifiqui bé les
necessitats i inquietuds dels infants, perquè després els ha de
presentar activitats que vulguin fer i a través de les quals els nens i
nenes aprenguin”, detalla.

“Si l’ambient està ben
preparat i amb estímuls, l’infant experimenta i aprèn gairebé tot
sol”, apunta la Núria, “només cal que l’orientis”. A La Xauxa, com a
la majoria d’aquestes escoles, el repartiment i caràcter dels espais
és fonamental. “L’espai de concetració està ple d’objectes
d’estimulació a traves del tacte, de material Montessori -que
introdueix a les matemàtiques a través de l’experiment-, de joc
simbòlic…”, enumera la Marta. “Passar del concret a l’abstracte és
molt més senzill que a l’inversa”, observa la Nuria, en contraposició
al que fan a les escoles ordinàries.

L’altre
patró que es repeteix és el que compleixen les famílies, part
indissociable i activa de l’escola. La Xauxa, de fet, funciona de
manera assembleària, i tot i que a la comissió pedagògica qui porta
la veu cantant és l’educadora, a la de logística, per exemple, són
els pares i mares qui s’organitzen per fixar el sostre o penjar una
nova estanteria. Però el rol més important de les famílies “és el
d’acompanyament”, tal com explica Sebastián, que senyala com a la
majoria d’escoles lliures un pare o mare acompanya l’educador.

A La Xauxa, un dels pares que acostuma a acompanyar és el Luis, musicoterapeuta, que aprofita sempre per preparar amb la Núria activitats musicals. Ara, però, a l’ escoleta es
plantegen rebaixar la presència familiar en el dia a dia, perquè han
observat que, a vegades, descol·loca el fill o filla de
l’acompanyant de torn.

En el sistema educatiu públic comença a haver-hi algunes experiències
d’educació lliure -o que podrien entrar dins l’ampli ventall que
abraça aquest concepte-. De moment n’hi ha quatre, s’anomenen
“escoles vives”, totes són de nova creació -amb quatre anys
d’existència com a màxim-, i una d’elles és l’escola Encants, de
Barcelona.

Els seus casos són particulars perquè
estan subjectes al currículum que fixa el departament d’Ensenyament,
que de moment Agnès Barba, la directora dels Encants, assegura que
compleixen. “De fet, estem d’acord amb el currículum, però no amb la
manera d’ensenyar-lo; no ens importa el què si no el com!”, explica
Barba. El seu projecte, “en continua reflexió i replantejament a
mesura que avancen els cursos”, apunta la directora, segueix els
criteris de no directivitat. Però amb matisos propis. En el seu cas,
els llegeixen molt, als alumnes, i fomenten, des d’edats tempranes,
“l’aprenentatge a través del diàleg entre els nens, orientat per
l’educador, però basat en les experiències que intercanvien els
alumnes i en els interessos que sorgeixen de la conversa”. 

El que no se sap encara és si el projecte dels Encants passarà les
proves d’evaluació del departament, perquè les primeres es fan a segon
de primària, i l’escola, com que és nova, només arriba de moment a
primer.

A diferència de les escoles lliures
privades, Encants té el repte d’estar sotmesa a condicionants com les
ràtios o a una part dels docents no habituats a la metodologia. Això
sí, el que permet els Encants és posar a l’abast de tothom aquesta
pedagogia, ja que a la resta d’escoles lliures, en ser associacions,
són els pares les qui les mantenen a través de les seves quotes. La
Xauxa, per exemple, costa 170 euros al mes.