[Opinió] Anarquisme o sindicalisme? Anarcosindicalisme

Posted on 2013-07-07 By

 Resposta a l’article Anarquismo y sindicalismo de Vadim Damier, KRAS-AIT: http://www.iwa-ait.org/content/anarquismo-y-sindicalismo
A l’inici de l’article
l’autor fa un repàs dels intents reformistes   al llarg de la història
per controlar la CNT, fins arribar a l’actualitat amb uns suposats
problemes amb els heterodoxos i els intents d’expulsió segons afirma,
dels crítics més actius de la Confederació. Desde aquest sindicat no dividim els companys/es de la Confederació en ortodoxos
i heterodoxos, no té sentit aquesta divisió quan tots segueixen
l’estratègia anarcosindicalista, basada en el rebuig de subvencions,
alliberats, comitès d’empresa i que aposta per les seccions sindicals,
les assemblees i l’acció directa (la relació entre treballadors i
empresaris sense intermediaris). Que sapiguem, cap sindicat de la CNT ha
canviat aquesta estratègia, ni tan sols al Xè Congrés a diferència
d’anteriors, no hi va haver cap proposta per presentar-se a les eleccions
sindicals o obrir les portes a les subvencions, sinó el contrari,
l’aposta per enfortir el model sindical de CNT.

Si el terme heterodox es refereix a que alguns sindicats han
realitzat o realitzen concentracions i manifestacions amb altres
sindicats o organitzacions, doncs si que hi han sindicats heterodoxos.
Nosaltres en determinats moments hem realitzat mobilitzacions amb altres
organitzacions i no rebutgem tornar-ne a realitzar si així ho
considerem oportú. Això no vol dir, ni molt menys, que renunciem als
nostres ideals i pràctiques. Cal tenir en compte la realitat de les
ciutats, no a totes elles hi han altres organitzacions llibertàries, i
també a cada ciutat la militància d’algunes organitzacions que ell
anomena reformistes és de més tendència llibertària, o més o menys
sincera a l’hora d’involucrar-se en mobilitzacions conjuntes.
Segons Vadim Damier el reformisme sempre fou derrotat, cosa
discutible si ens atenem per exemple en el retorn dels trentistes a la
CNT (excepte a algunes ciutats com Sabadell, on es passaren a la UGT i
al PSUC). Es refereix a Peiró com a reformista, no sé si era un
reformista o no, però el cas és que va ser assassinat pels franquistes
per rebutjar col·laborar amb el sindicat vertical, després de salvar
nombroses vides, entre elles, de gent de dretes.
Vadim
considera que el reformisme és una malaltia que cal eliminar per
restaurar l’harmonia i funcionar coherenment. Es mostra contrari a que
la CNT sigui una organització oberta a tots els treballadors i
treballadores ja que segons ell era i és una contradicció que en aquesta
si afiliïn treballadors que no tenen com a objectiu l’establiment d’una
societat llibertària; i considera que el creixement en nombre
d’afiliats/des dels sindicats a causa d’estar oberts a qualsevol
treballador/a provoca que els sindicats hagin de suavitzar les seves
idees per no espantar als treballadors més moderats. Així doncs, aquesta
idea d’uns sindicats “oberts” a tota la classe treballadora hauria
sigut la bandera de tots els reformistes per danyar la CNT.
Com a solució per acabar amb el “perill reformista”, Damier proposa
el funcionament de la FORA argentina que rebutjava l’entrada de
qualsevol treballador/a i apostava per un sindicat únicament obert als
treballadors/es anarquistes, no acceptant l’entrada d’aquells que
rebutjessin l’objectiu anarquista ni els que buscaven simplement un
sindicat més eficient.
Aquesta “solució” deixaria a la CNT sense pràcticament marge
de maniobra per entrar a les empreses i ser una eina útil pels
treballadors/es. A més, cal tenir en compte que molts treballadors no
naixem anarquistes, sinó que mitjançant l’experiència o la pràctica
anarcosindicalista ens hi hem fet. D’altre banda cal dir, que molts
treballadors/es que no es consideren anarquistes o que fins i tot
provenen d’altres corrents socialistes, almenys al nostre sindicat,
sovint ens han donat una lliçó als anarquistes de pràctiques d’acció
directa. A més la CNT ja té els seus mecanismes per tal d’assegurar la
seva independència, com que els membres de partits polítics no poden
ocupar càrrecs de l’organització.
Vadim Damier acaba el seu escrit dient que les tendències reformistes
estan aprofitant la dualitat de tradicions anarquista i de sindicalisme
revolucionari de la Carta d’Amiens, per atacar els militants
revolucionaris i els sindicats de tot el món suavitzant el contingut
“ideal” (suposo que l’ideal és que siguin tots anarquistes purs) i forçant el creixement quantitatiu de les afiliacions a costa de la “desideologització” de l’anarcosindicalisme i imposant  (es
deu referir a portant a terme acords de congressos, a més cap sindicat
està obligat a realitzar mobilitzacions amb altres organitzacions)

una col·laboració més estreta amb els sindicats reformistes i les
forces polítiques. Tot això portaria als sindicats de l’AIT a ser uns
sindicats “normals”, sense ideologia, socialdemòcrates (l’autor s’oblida que la socialdemocràcia també és una ideologia).
Cal dir que al principi del seu article diu:
“Por supuesto, seria poco razonable y pretencioso dar lecciones a los
compañeros de paises que estan a miles de kilómetros del nuestro, con
otras circunstancias y con unas condiciones de lucha social y laboral
muy diferentes. Pero cuando miro al pasado de la historia del movimiento
anarcosindicalista en España, no sólo veo victorias estupendas y la
gran revolución, sino también ciertos problemas internos. Y esos
problemas permanecen de igual forma durante toda la historia de la
heroica CNT”
Doncs bé, per afirmar que no vol donar lliçons, i que viu a
milers de kilòmetres es veu que en sap molt sobre el que passa a la CNT.
Segurament que els problemes interns al llarg de la història no només
han sigut a causa dels “reformistes” sinó també dels “revolucionaris” i
cal tenir en compte que quan aquest sindicat va tenir més força, és quan
els anarquistes de la FAI i els “reformistes” trentistes estaven junts.  Jo no sé com està l’AIT a Rússia, puc saber quan cotitzen i poca cosa més. El que si ser és que la CNT si que a poc a poc en els últims anys ha anat creixent, guanyant conflictes col·lectius i creant noves seccions sindicals. També ser que a Sabadell desde fa 5 anys l’afiliació s’ha multiplicat x15 i que els militants d’aquest sindicat som llibertaris (o almenys ho intentem). Això si, encara ens queda moltíssim camí per ser l’alternativa sindical als sindicats grocs i encara més per anar creant estructures paral·leles al capitalisme. La solució passa pel respecte a les diferents estratègies de mobilització i per l’autonomia de cada sindicat, respectant els acords generals. Així que pot dormir tranquil el senyor Vadim Damier, que la CNT no està en mans de la socialdemocràcia reformista, sinó dels anarquistes.
 

Secretaria d’Organització CNT-AIT Sabadell

General